ROMÀNIC A LA VALL DE BOÍ

Pantocràtor, Sant Climent de Taüll, la Vall de Boí

La Vall de Boí formava part d'un dels comtats que a partir del segle IX comencen a originar-se a la vessant sud dels Pirineus, depenent del regne Franc i que poc a poc s'anirant desvinculant d'aquest fins aconseguir convertir-se en comtats independents a nivell polític i religiós. L'originari comtat Pallars-Ribagorça, al qual pertanyia la Vall, es va veure immers en un complex procés polític que acabà per dividir-lo en tres d'independents: Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà, a més es va crear una nova diòcesi, el bisbat de Roda d'Isàbena.

La participació dels senyors d'Erill a les campanyes per a recuperar Barbastre (1101) i Saragossa (1118) al costat d'Alfons el Bataller (1073-1134) rei d'Aragó, en un moment en que el procés de feudalització es consolida, els va proporcionar una gran quantitat de plata que es va destinar majoritàriament a la construcció, entre els segles XI i XII del conjunt d'esglésies d'esculturals campanars de la Vall de Boí, seguint una forma arquitectònica importada de la Lombardia i que representa el primer estil medieval europeu homogeni, el romànic.

Els senyors d'Erill, primer barons, després comtes

Des d'Erillcastell, el seu lloc d'origen, inicien cap el final del segle XI una ràpida ascenció social. Les seves possessions compreses en un primer moment a l'Alta Ribagorça, s'estenen al Pallars Jussà i cap a la Segarra en una etapa posterior.

L'any 1077 tenim notícia del primer senyor dels Erill, en Ramon d'Erill, sotmés al comte del Pallars. El seu fill Pere d'Erill va rebre del rei Pere I d'Aragó, el castell de Saidí i el seu fill Ramon II d'Erill va contribuir a la unió de Catalunya i Aragó mijantçant el casament de Berenguer IV, comte de Barcelona i Peronella Ramires filla de Ramir II, rei d'Aragó.

En temps de Berenguer d'Erill que va fer de bisbe de Lleida (1205-36) i conseller de Jaume I amb qui va participar en les campanyes militars a València i a Mallorca, van protegir i reconstruir el monestir cistercenc , abans regit per la regla benedictina, de Santa Maria de Lavaix, avui anegat per les aigües del pantà d'Escales, i el van convertir en el panteó familiar. Gràcies a la prosperitat del moment els Erill li van fer diverses ampliacions com el palau abacial, ran del monestir, i un de senyorial, al nord del monestir, com a residència de la família i que es molt probable que coincideixi amb les restes de l'actual Castell de Lavaix, al terme municipal del Pont de Suert.

A finals del segle XVI els Barons d'Erill ja considerats Vescomtes de Pallars, esdevingueren Comtes d'Erill.

L'art romànic

Desenvolupat a gran part de l'Europa Occidental entre els segles XI, XII i part del XIII  després de la descomposició de l'Imperi Carolingi i alhora quan es desenvolupen les diferents llengües romàniques a partir del llatí. Malgrat alguns autors datan l'inici durant el segle VIII incloent-hi les construccions preromàniques, l'art visigot, l'asturià, el mossàrab, el carolingi o l'otònic mereixen ser considerats autònoms.

És durant el segle XIX que aquest art suscita interès i rep especial atenció, des de Catalunya, per exemple el moviment cultural de la Renaixença desperta la curiositat pel món medieval. S'organitzen viatges històrico-literaris com la "Missió arqueològica-jurídica a la Vall d'Aran i la Ribagorça" expedició duta a terme des de l'Institut d'Estudis Catalans amb paticipants de la talla de Puig i Cdadafalch o el Mn. Josep Godiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, amb la voluntat de conéixer i estudiar el romànic del país i és també el moment que es comencen a organitzar-se exposicions i es creen els primers museus i col·leccions.

Davallada de Crist de l'església Santa Eulàlia d'Erill la Vall
(Museu Episcopal de Vic)

D'un estil auster i funcional, al principi, usa sobretot pedra trencada i es caracteritza per utilitzar gairebé sempre la volta de canó a les cobertes. Amb poques ornamentacions, les construccions presenten molt poques finestres i la porta d'entrada que sovint està situada al cantó del migdia és l'única obertura. És essencialment religiós degut al pes excepcional de l'església en aquest moment i l'arquitectura ocupa un lloc fonamental i és l'expresió més típica d'aquest art unitari però ple de variacions regionals en quant a la manera d'aplicar els principis fonamentals. Les pintures amb que decoraven l'interior de les esglésies i l'escultura sempre estan subordinades a l'activitat dominant.

A Catalunya podem diferenciar dos periòdes: el primer romànic o romànic llombard que coincideix amb l'antiga Gòtia, on havien arribat els comtes catalans (segle XI) i el romànic ple (segle XII) a la Catalunya Nova, Lleida, Tarragona i Tortosa. Es prolongà fins ben entrat el segles XIII fins que a Catalunya, l'art gòtic en pren el relleu.

El primer romànic i les dues tendències

A pricipi de l'XI es produeix una ruptura amb les tradicions locals anteriors i es constitueix una arquitectura de filiació llombarda, via Piemont, que es caracteritza per l'ús de pedres allargades que devien anar recobertes per un arrebossat i la que es produeix al Rosselló i a l'Empordà amb edificis de pedra tallada, columnes i grans capitells.

L'arc de mig punt i la volta de canó de pedra caracteritzen aquesta arquitectura estàtica, només en casos molt específics, com és el cas de la Vall de Boí, en lloc de volta trobem embigats de fusta. Es coneixen altres tipus de tancament com la volta d'aresta que és la formada per dues voltes de canó creuades perpendicularment.

L'arc cec i la lesena o faixa llombarda són els elements decoratius característics d'aquest moment. Els absis ja són semicirculars i les esglésies poden ser d'una nau o tres, a vegades amb transepte i planta de creu llatina, amb cúpula i cimbori sobre el creuer.

El romànic ple es caracteritza per l'ús de pedres tallades als edificis que ara són molt més esvelts, s'eixamplen finestres i rosetons i s'incorpora l'escultura monumental, amb temes inspirats en teixits orientals, miniatures de les bíblies, bestiaris o escenes quotidianes, subordinada sempre a les necessitats i preferències de la principal manifestació, l'arquitectura, per tant l'edifici es pensa com la fusió entre una i l'altre i es decoren capitells i portades principalment. La pintura mural, on predominen temes religiosos especialment la representació del Crist en majestat acompanyat pels quatre evangelistes, però també la mare de Déu asseguda amb el nen, constitueix un altre nucli important d'expressió. Escultura i pintura tenen una clara funció didàctica per fer arribar a la població, majoritàriament no ilustrada, la religiositat del moment.

El conjunt romànic de la Vall de Boí, declarat per l'Unesco l'any 2000, Patrimoni de l'Humanitat, és excepcional per la concentració en un espai reduït, d'un conjunt tan elevat d'esglésies d'un mateix estil arquitectònic i conservat fins l'actualitat amb molt poques modificacions. Està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Cóll i l'ermita de Sant Quirc de Durro. Cal destacar els conjunts de pintura mural de Sant Maria i Sant Climent de Taüll i les de Sant Joan de Boí, conservats a diferents museus catalans, especialment al MNAC i totes les talles produïdes pel Taller d'Erill entre les que sobresurt el Davallament de Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

El Centre Romànic de la Vall de Boí és un espai d'interpretació que proporciona a tots els que vulgueu visitar el conjunt monumental, tota la informació que us cal per entendre i conèixer les claus de com arriba el romànic fins aquí, com era la societat de l'època, quines tècniques es van utilitzar en la construcció i decoració de les esglésies...a més a més d'oferir diversos serveis de visites guiades, botiga, etcètera.

Sant Feliu de Barruera

L'Assumpció de Cóll

Sant Joan de Boí

Interior de la Nativitat de Durro

Santa Maria de Taüll

Ermita de Sant Quirc de Durro

Interior de Santa Eulàlia d'Erill la Vall

Santa Maria de Cardet

Sant Climent de Taüll
No us perdeu el vídeomapping

Podeu fer parada i fonda a l'Hotel L'Aüt a la població d'Erill la Vall, un allotjament rural, cómode que compta amb habitacions individuals, dobles, triples i quadruples i on també podeu fer tots els àpats, amb una cuina que combina els plats tadicionals de tota la vida amb noves propostes i que cada any participa a les Jornades Gastronòmiques especialitzades en bolets i carns ecològiques que se celebren el mes d'octubre. Però no seria justa si no us digués que el millor d'aquest establiment és el tracte rebut de totes i cadascuna de les persones que hi treballen.

Trinxat amb rosta

NARBONA EN DOS DIES-NARBO MARTIUS

Narbo Martius va ser una important ciutat de la Gal·lia situada al costat del riu Atax, l'Aude Vell convertit avui en dia en el Canal de la Robina. Es va convertir en la capital de la Narbonensis i segons Gai Vel·lei Patercle (19 ane-30) historiador romà de la Campània, contemporani d'August, va ser fundada com una colònia romana l'any 118 ane formant part d'un projecte general per a desenvolupar la Via Domitia que connectava Itàlia amb Hispània i comunicava amb la Via Aquitània cap a l'Atlàntic. Poblada pels Volques tectòsages, tribu gal·la procedent de la Vall del Danubi que arriba a la Narbona occidental cap el segle III ane.

Malgrat ser una de les colònies romanes més importants de la Gal·lia han sobreviscut pocs vestigis d'aquella època. Algunes restes de la Via Domitia, diversos magatzems subterranis, l'Horreum, construit cinc metres per sota del nivell del carrer, en torn el segle I ane i recentment més accesible per la construcció d'un petit hall d'entrada. També s'han conservat algunes parts del mur de la ciutat i el Clos de la Llombarda, ocupat fins el segle V i que consisteix en una zona d'habitatges aristocràtics amb carrers flanquejats per pòrtics, petits comerços amb tallers i una casa de banys.

Al Clos destaquen dues cases, la del gran Triclinium que ha estat excavada en la seva totalitat i té una superfície de 705 metres quadrats i la casa del Geni. La primera és una típica mansió aristocràtica del segle II ane, que consta de diverses unitats. Una de les sales amb una superfície de 90 metres quadrats ha estat identificada com el triclinium o menjador, recobert de precioses pintures murals. La casa del Geni del segle I ane però que es va expandir durant el segle III i va arribar a tenir una superfície de 975 metres quadrats. Moltes de les habitacions d'aquesta mansió estaven recoberts de mosaics de pedres negres i blanques, i les parets decorades de pintures esplèndides.

Cap el segle III moltes cases van ser abandonades i es va construir una basílica cristiana, s'han localitzat restes d'un baptisteri i uns quants sarcòfags i una àmfora on hi havia enterrat un nen. El segle V l'edifici religiós també va ser abandonat.

Narbona es troba a menys de dues hores de Barcelona amb la conexió directa en tren d'alta velocitat, en viatge directe des de l'estació de Sants, amb una oferta inicial de quatre freqüències  diàries per sentit.

Narbona, ciutat de festivals està situada al centre d'un Parc Natural a la Mediterrània i preservat pels massissos de la Clape i de Fontfroide disfruta d'un clima temperat, sec i lluminós, amb una fauna i flora excepcionals i una oferta de llargues platges, una estació balnearia a 15 km, senders màgics, vinyes acollidores i un llarg etcètera de feliços descobriments.

Declarat per l'Unesco, Patrimoni Mundial, el Canal de la Robina que fa d'arteria d'unió entre el mar i el "Canal du Midi" es navagable i et permet travessar la ciutat per l'aigua.

La Catedral de Sant Just i Sant Pastor

D'estil gòtic septentrional, va ser edificada a finals del segle XIII, projecte del mestre d'obres Joan Descamps i està considerada com un dels monuments religiosos més preciosos del sud de França i amb el Palau dels arquebisbes forma un conjunt monumental comparable al Palau dels Papes d'Avinyó.

La construcció d'algunes torres li donen un aspecte de fortificació, ja que el conjunt va contribuir activament a la defensa de la ciutat. El cor té tres naus, la central força més alta que les altres dues i la capella central està dedicada a Sta Maria de Betlem i compta amb un retaule gòtic de pedra policromada ocult fins 1981 sota una capa d'estuc. Algunes finestres conserven els vitralls originals que són espectaculars.

L'altar principal, amb baldaquí, és de marbre de Caunes i bronze daurat, i va ser donació del Cardenal de Bonzi, arquebisbe de Narbona del 1673 al 1703, havent estat construït seguint el model dibuixat per Hardouin-Mansart.

El claustre és al costat sud de la catedral, on hi havia hagut la catedral preromànica. Està adossat a les muralles del segle V i comunicat amb el palau episcopal. Els quatre corredors, força homogenis, tenen grans arcades, amb els contraforts guarnits amb curioses gàrgoles i pinacles flamígers.

Les Halles

Mercat cobert amb més de 65 parades d'alimentació, bars, restaurants i fins i tot bodegues, obren tots els dies de l'any des de les 7 del matí fins l'1 del migdia. D'estil Baltard, arquitecte francès autor del mercat de París, té una fantàstica estructura metàl·lica i portes de pedra, va ser inaugurat l'any 1901 i és un dels més bells de França.

A l'interior, podeu fer parada i fonda i dinar a Chez Bebelle de dimarts a diumenge des de les 8 fins les 14:30h. Gilles Belzons, antic jugador de rugby us ofereix una àmplia gama de carns a la brasa, embotits i patés, sempre en un ambient distés i divertit.

L'Abadia de Fontfreda

A 14 km de Narbona, s'obre al bellmig de les Corberes, una abadia fundada a finals del segle XI per monjos benedictins en uns terrenys cedits pel vescompte Eimeric de Narbona casat amb Mafalda que a la vegada havia estat esposa del compte català Ramon Berenguer II. Fontfreda o Fontfroide en francès resta gairebé intacta i es pot visitar tot l'any, el claustre del segle XIII conserva als capitells magnífiques decoracions florals.  

El 1145 la comunitat de Fontfreda es dirigeix a l'abadia de la Grand Selva amb la finalitat posar-se sota les directrius cistercenques i pasa a dependre del monestir gascó. És també el moment que a partir de l'abadia de Fontfreda que es funda Poblet a Catalunya (1151).

L’abadia de Fontfreda va esdevenir un centre important de lluita i enfrontament contra el catarisme. El papa Innocenci III va designar dos legats triats entre els membres d’aquesta abadia que s’encarregaren de defensar l’ortodòxia catòlica davant l’heretgia. Aquesta posició capdavantera va resultar profitosa pel monestir, que es va beneficiar dels béns dels càtars.

El segle XIV marca una època d’esplendor, amb abats poderosos i influents, com Jacques Fournier (1311-1317) que va ser bisbe i més endavant papa, amb el nom de Benet XII (1334-1342).

El segle XV la comunitat es va empobrir i el 1764 es declara la seva extinció. Actualment és de propietat privada, l'any 1908 Gustave i Madeleine Fayet en seran els propietaris i l'abadia sofreig un procés de restauració.

Durant tot l'any s'hi celebren esdeveniments de caire cultural i festiu, disfruta d'un espectacular roserar i s'hi poden tastar vins de la DO Corbieres.

Les Grands Buffets

A les afores de la ciutat us proposem viure una autèntica festa gastronòmica i fer un àpat a un dels més grans bufet d'Europa. Una cuidada selecció de receptes tradicionals de la cuina francesa com la llagosta a l'americana, la cassoulet o l'espectacular foie, algunes d'elles recuperades de l'antic receptari burgés i que podreu gaudir sense límit.

En una decoració única i cuidada que ens trasllada a èpoques de festes i grans convits, els formatges, el marisc, la rostiseria i els postres no us deixaran indiferents.

Amb més de 70 varietats de vins servides en copa o en botella i que podreu comprar a preus directament del distribuidor, és una de les cartes que s'ha convertit en la guia per excel·lència de la regió.

Un autèntic plaer pels sentit a un preu més que raonable i asumible per qualsevol butxaca.

I ja per acabar aquesta visita frugal a Narbona i si viatgeu amb nens, i si no també no us perdeu la Reserva Africana de Sigean, a 15 km de la ciutat, un parc temàtic, inaugurat l'any 1974, amb més de 3500 animals, la majoria d'origen africà i en un estat de semillibertat.

PRIEGO DE CÓRDOBA EN TRES DIES

Priego de Córdoba és un dels pobles més preciosos d'Andalusia. Els carrers estrets i sinuosos del Barrio de la Villa, d'origen andalusí i d'època musulmana-medieval, són plens a vessar de flors de colors que omplen balcons i parets de casetes emblanquinades per la cal, flors de colors que desprenen perfums que et traslladen a un gran pati andalús, flors de colors que orgullosos els prieguenses cuiden i mimen amb paciència i amor. No pots marxar de Priego sense descobrir aquesta barriada ni on els petits carrerons que per ella transcorren et porten, a l'Adarve, un balcó natural obert a la Serres de la Subbètica que et deixaran sense parla.

El Castillo, originàriament fortalesa àrab, reformat després de la reconquesta amb la seva Torre del Homenaje o Torre Gorda de tres plantes (aljibe, magatzem i vivenda) et condueix, no sense una certa dificultat d'escalada, a un terrat des d'on podràs guaitar la ciutat als teus peus.

Les Carnicerías Reales que ni són carnisseries, malgrat ho van ser durant els segles XVI i XVII, ni mai han estat reials, doncs sempre varen ésser de caràcter municipal i van servir d'escorxador de la localitat, són d'una bellesa renaixentista excepcional, amb una curiosa escala de cargol que els matadors feien servir per pujar i baixar les bèsties mortes, acull ara una exposició permanent magnífica sobre la cultura de l'olivera que tan arraigada està a la zona i que porta el suggerent nom, Entre Olivares.

Parada i fonda a la Hosteria de Rafi on es fa imprescindible tastar plats tan típics com el Salmorejo, el Rabo de Toro i els Flamenquines.

Molt a prop es pot visitar la Fuente del Rey, majestuosa, superba, d'estil barroc altament arrelat a la població, és una combinació perfecta entre escultura i arquitectura amb marcat caràcter mitològic. Remigio de Màrmol i Jose Alvarez Cubero són els autors de les escultures, un lleó lluitant amb una serp i el rei Neptú i Anfítrite sortint de l'aigua sobre un carro tirat per cavalls que s'alcen solemnement als estanys d'aigues cristal·lines que s'escapen pel Mascarón del Clero. Dins el mateix recinte, la Fuente de la Salut beneeix l'aigua que abasteix la ciutat, és del segle XVI de l'escultor Francisco del Castillo.

Un passeig pel privilegiat carrer de Rio et sorprendrà! Nombroses Casas Señoriales exemple d'un urbanisme considerat art, amb impressionants façanes, fruit del creixement regionalista d'una nova burgesia del segle XIX, però difícils de visitar degut a la privacitat de les famílies a les quals pertanyen. Una d'elles, al número 33, convertida en casa-museu l'any 1986, guarda al seu interior un trosset de la història d'Espanya, a la segona planta d'aquesta casa solariega on va nèixer Don Niceto Alacalà-Zamora, president de la II República Espanyola, i d'obligada contemplació, es troba la seu del Patronato on es porta a terme un impotant estudi del personatge i la seva època.

Al mateix carrer la Cafeteria Restaurante Rio ofereix unes boníssimes tapes i un Revuelto de collejas que és un dels plats especials de la comarca que has de tastar sí o sí. 

Barroc per arreu, durant el segle XVIII Priego i les poblacions veïnes s'omplen de nombrosos monuments, sobretot de caire religiós, degut a una estabilitat econòmica creixent com a resultat del comerç de teixits de seda amb Europa i Amèrica. Podem parlar clarament  d'aquesta localitat com la cuna del barroc cordovés i d'Hurtado Izquierdo, Juan de Dios Santaella, Francisco Javier Pedrajas i Remigio Màrmol com els seus màxims representants. El Sagrario de la Iglesia de la Asunción es considera un dels espais més significatius d'aquest estil i és en Pedrajas l'artista encarregat de la decoració rococó que cobreix aquesta magnífica obra d'art de l'arquitectura prieguense. No us perdeu tampoc la Capilla de Jesús en la Columna de planta rectangular amb volta de canó amb un esplèndid retaule amb dues fornícules, una a cada cantó, una amb la Verge de los Dolores i l'altre amb Sant Joan Evangelista. Ni tampoc deixeu de veure la Iglesia de las Angustias fundada l'any 1773 per Josefa Angustias per a dotar d'un temple a la imatge de la Verge de les Angústies que es trobava a una ermita amb males condicions.

Acabem aquesta mini ruta per Priego de Córdoba, penseu que hi ha moltíssims més llocs meravellosos per visitar, a La Ribera  on el Picaillo, la Presa Ibèrica a baixa temperatura i els seus postres amb oove Picudo de la D.O.P. de Priego, són sensacionals.

Sandra d'Energysupport, Alicia Luque de Conredesyaloloco,
José Toro de Blog Hedonista i Montse femcuinetes