dilluns, 19 de setembre del 2022
CATORIGEN RECUPERA EL CONREU TRADICIONAL DE LA PATATA CATALANA
dimecres, 30 de març del 2022
LIDEROU CELEBRA EL CENTENARI I RENOVA LA SEVA IMATGE
dimarts, 22 de març del 2022
LA LLARGA HISTÒRIA DEL PA
El pa és probablement amb el vi, l'oli i la cervesa un dels primers aliments processats de la història de l'alimentació, per tant de la humanitat. Fet principalment amb cereals, podríem dir que el pa i l'us d'aquests fan camí junts i es converteixen, amb el temps, en l'aliment bàsic per homes i dones, tot i que dona una mica de feina la seva elaboració.
Alguns autors afirmen la possibilitat que l'ésser humà cuinés els cereals, en forma de farinetes, abans de fer pa, com a tal i, com d'altres descobriments culinaris seria fruit d'una casualitat, potser una massa de cereals aixafats i remullats es va coure al sol sobre una pedra o va caure en un racó d'una foguera i les cendres la van transformar en un pa pla i rudimentari.
Sempre s'havia relacionat el pa (i altres productes) amb la domesticació de les plantes durant el neolític, però investigacions recents de les restes d'aliments carbonitzats trobades en jaciments jordans com el de Shubayqa ens han proporcionat noves dades sobre el seu origen. Caçadors-recolectors d'època epipaleolítica que van viure 4.000 anys abans dels primers agricultors podrien haver consumit pa.
Cap el 11.000 i fins el 8.000 ane es va desenvolupar, des de l'Eufrates fins a Egipte una cultura, la natufiana, pionera en molts aspectes que després desenvoluparien agricultors i ramaders neolítics. Van construir petites cases de pedra, van fabricar eines de pedra com la falç per ajudar-se a recollir cereals i proliferen els molins i els morters per triturar el gra.
Shubayqa, excavada molt recentment (2012) per Richter i el seu equip, encara que uns anys abans (1996) l'arqueologa australiana Alison Betts ja havia descobert una important estructura de pedra, van treballar en dos edificis amb restes de pa ens els seus fogons, un dels quals havia estat fet servir per última vegada uns 14.600 anys abans. Aquesta dada modificava l'origen més antic de pa trobat fins aquell moment a Çatalhoyuk d'uns 9.000 anys d'antiguitat.
El pa dels natufians fabricat amb cereals salvatges, blat, ordi i civada, portava també restes de xufa i d'una planta aquàtica de la familia del papir.
BIBLIOGRAFIA
- L. González Carretero, M., Wollstonecroft, D.Q. Fuller (2017) A methodological approach to the study of archaeological cereal meals: A case study at Çatalhöyk East (Turkey). Vegetation History and Archaeobotany 26, pp. 415–432.
- A. Arranz-Otaegui, L. González Carretero, J. Roe, T. Richter (2018b) Founder crops v. wild plants: assessing the plant-based diet of the last hunter-gatherers in southwest Asia. Quaternary Science Reviews 186, pp. 263–283.
diumenge, 25 de juliol del 2021
LA SOBRASSADA I ALTRES EMBOTITS DE MALLORCA-SES ILLES KM 0
Quan parlem d'embotits i de Mallorca el primer que ens ve al cap és la sobrassada però, no està clar que s'elaborés per primer cop a l'illa, ni que fos vermella originàriament, en tot cas una mica negra si s'utilitzava la tècnica del fumat, o s'afegia garum de vi, ni que sigui l'unic embotit que s'elabora en aquest indret, encara que, n'és el més representatiu i una de de les estrelles gastronòmiques illenques.
L'origen dels embotits es perd pels territoris de l'Orient Mitjà quan sorgeix la necessitat de crear una fòrmula per la conservació dels aliments, conservats en sal o fumats. Es possible que els fenicis contribuiren a introduir la cria del porc per allà on desembarcaven perquè era un aliment que els agradava molt però, com ja he explicat en altres ocasions, els verdaders xarcuters de la història van ser els romans, amantíssims d'aquestes saboroses menges, que van aprendre a confeccionar-les dels seus veïns, els grecs, que abans que ells ja elaboraven botifarres de sang.
La primera cita que es coneix on apareix el nom d'aquest embotit és d'un text de l'any 1403 on el rei Martí I de Catalunya-Aragó (1356-1410) demana a un tal mossèn Gil, majordom del seu primogènit, llavors rei de Sicília, uns productes de l'illa: "Entès havem que vós servits de maiordom al rey de Sicilia [...] per què us pregam e manam que'ns trametats d'aquexes viandes que aquí se apperellen, és a saber: ventos de socera, sobressades, verines, salsici, andoles, quasi cavalls e andoses".
Altres embotits
Es poden fer servir diferents criteris per classificar els embotits: de carn, que a la vegada poden ser purs, quan estan fets només d'una espècie animal o de mescla quan estan compostos per més d'una, de visceres, i de sang. Una altra manera de diferenciar-los depèn de la consistència que presenten: durs, tous o de pasta o, pel color: negres, vermells o blancs, si s'han preparat amb sang, pebre vermell o l'absència d'ambdós.
No obstant la classificació més acceptada és la que els diferencia pel procés d'elaboració en crus, quan només ha estat sotmés a l'adob i al pastat abans d'omplir els budells que els contenen, exemples en són les salsitxes i les botifarres; curats quan a més es deixen madurar i assecar, com la sobrassada entre altres; i cuits quan són sotmesos a la cocció en aigua a temperatura elevada (de 70 a 95º), com els botifarrons, el camallot, la varia... El curat va ésser, en els seus orígens, una tècnica de conservació derivada de la saladura. Alguns d'aquests embotits poden ser a més a més fumats. A finals de l’any 1993, la qualitat i tradició de la sobrassada, va ser reconeguda mitjançant la concessió d’un dels màxims distintius de qualitat, la Indicació Geogràfica Protegida (IGP).
Els testimonis de les normes de preparació d'embotits en els llibres de receptes de cuina de Mallorca són escassos. Algunes referències com el Receptari de cuina del segle XVIII de Fra Jaume Martí (1788) detalla com elaborar blanquets amb cervells de porc o d'anyell, preparacions fora de l'àmbit exclusiu de les matances.
Haurem d'esperar a l'obra de S'Arxiduc, com se l'anomena a l'illa. Lluís Salvador d'Austria-Toscana (1847-1915) va passar llargues temporades a Mallorca i va deixar una extènsa obra sobre les Illes. A Die Balearen descriu el ritual i les normes a seguir a la festa de matances i ens proporciona diverses receptes dels diferents tipus d'embotits, composició, mètodes d'elaboració, etc, tot i que a les descripcions s'aprecien forces errors de procediment. Destaca la importància del saïm i la sobrassada dins la cuina mallorquina. L'averia negra, el camallot (camaiot) embolcallada amb la pell de la cuixa, les botifarres, el botifarrons...tots bullits al calderó, una gran olla plena d'aigua salada.
Per fer la sobrassada, segueix S'Arxiduc, es fa servir la carn magre més grassa, picada, i condimentada amb sal i pebre bo. S'embuteix en budells grossos i prims que llavors s'anomenen llonganisses.
Ses illes Km0
BIBLIOGRAFIA
- Contreras, A. Pinya, A. La sobrassada de Mallorca, cuina i cultura. Consell de Mallorca, 2000.
- Fàbregas, J. La cuina de Mallorca. El gall editor. Pollença 2006.
- Fàbregas, J. Embotits mallorquins Km0. Article facilitat per Ses Illes Km0.
dimarts, 5 de gener del 2021
LUSO GOURMET BARCELONA
Luso Gourmet Barcelona comercialitza i distribueix productes portuguesos, els més representatius, els més bons de Portugal, aquest fantàstic país veí.
Us podeu passejar i comprar els productes des de la seva web. Reparteixen a tota la província de Barcelona. Els diumenges també posen paradeta a Mercantic, allà podreu esmorzar els famosos Pastéis de nata originaris de Santa Maria de Belém, un dels seus productes estrella.
Ofereixen un bacallà, sinònim d'exquisida gastronomia lusitana, ultracongelat, curat a la manera tradicional, això vol dir, un producte sotmés a un procés de salaó lliure i posterior maduració que dura un promig de 200-250 dies, amb un mínim de 90. El bacallà que distribueixen, amb una maduració d'onze mesos és de l'espècie Gadus morhua, amb ETG (Especialitat Tradicional Garantitzada) vingut directament del millor proveidor del Pacífic.
A la secció de pastisseria a més dels pastissets de crema portuguesos i en col·laboració amb UAI (Pan de queso & cia) trobareu el famós "Pão de queijo" un pa de formatge brasiler, originari de l'estat de Minas de Gerais que antics immigrants portugesos feien amb mandioca incorporant la llet i el formatge més tard.
Embotits; com la curiosa farinheira d'Arganil, feta de farina com el nom indica, les "morcelas de sangre" o el tradicional xoriço, vins; com el famós de Porto, però també els elegants de la DO Alentejo, cerveses; formatges i plats precuinats engloben la llista de productes.
A la web també trobareu un apartat amb receptes, com per exemple: el bacallà daurat (bacalhau á brás) que jo he tastat a Lisboa i és boníssim, el bacallà amb nata (bacalhau com natas) que a casa agrada molt, un arròs amb bacallà...i unes quantes més que anirem fent.
Luso Gourmet Barcelona
divendres, 9 d’octubre del 2020
DIA MUNDIAL DE L'OU 2020-LIDEROU
dijous, 17 de setembre del 2020
LA XARCUTERIA ITALIANA
Els insacati més populars són: el salami (salame), la mortadel·la (mortadella), la coppa, el cotechino que es menja amb llenties per a celebrar l'any nou, el zampone que és una barreja de carn de porc de color vermellós embotit en una mena de peu de ministre, la salamella o salsitxa crua de carn i greix de porc que es consumeix un cop cuita, el wurstel italià (frankfurt), la sopressata que és un salami especiat i curat, la testa in cassetta com el nostre cap de senglar fet amb les parts menys nobles del cap del porc (llengua, orella, morro) el múscul i el cor.
Entre els principals salume trobem tots els pernils, cuits i crus prosciutto di Parma, prosciutto di San Daniele, prosciutto di Carpegna, prosciutto di Modena, prosciutto toscano, prosciutto veneto Berico-Euganeo, Valle d'Aosta Jambon de Bosses, prosciutto di Norcia, prosciutto cotto...), la bresaola, el speck, el guanciale, la pancetta, l'apreciat culatello de Zibello i un llarg etcètera.
Els més coneguts
La mortadel·la de Bolonya (mortadella Bologna) és un embotit cuit, fet amb carn i grasa de porc especiada i triturada, de color rosa i aroma intens que pren forma cilíndrica o oval. Des del juliol de 1998 ha estat reconeguda amb indicació geogràfica protegida (IGP). El nom podria venir del mot mortarium o murtatum, carn picada en un morter, i la primera recepta escrita la trobem en un llibre de Vincenzo Tanara del 1644, "L'economia del cittadino in villa".
La coppa (coppa di Parma) també anomenada capocollo, ossocollo, finocchiata, lonza, lonzino o scamerita entre altres varietats regionals, és originària del nord d'Itàlia i també se'n fa a l'illa francesa de Còrsega (Coppa di Corsica amb AOP des de 2012). La peça utilitzada quasi sempre és de la part del llom de porc posat en sal (fent-li un massatge perquè la sal es distribueixi de forma uniforme) i rentat després. Un cop macerat en vi, pebre i herbes aromàtiques diferents depenent de la zona, l'embutxen en tripa de porc i la deixen secar almenys durant dos mesos. També té IGP i és boníssima sobre una pizza, un risotto o una raclette amb Reblonchon.
La bresaola, es fa amb carn de vedella, sempre seleccionant els millors talls de les vaques de la millor qualitat. Les principals característiques d'aquest embotit són el seu color vermell intens, que és molt ric en proteïnes, el poc greix que conté que el converteix en un producte gens calòric i l'aroma que recorda als productes de salaó. S'ha de consumir a talls finíssims per assaborir i apreciar la suavitat i la fragància que es desprèn del seu interior. La bresaola della Valtellina (província de Sondrio a la Lombardia) és protegida amb un IGP des del 1996. S'assembla molt a un embotit suís anomenat bindenfleisch o carn dels Grisons.
La cansalada viada (pancetta arrotolata) és un teixit gras de la part de la panxa i més magre que la del coll o la papada. És molt apreciada la de la província de Piacenza (Emilia-Romagna) amb reconeixement DOP. Té forma cilíndrica, a vegades es deixa recta, com nosaltres, i pesa de quatre a vuit quilos. El clau, l'orenga i el fonoll són algunes de les espècies més utilitzades, a part del pebre, i difícilment la trobem fumada. Li cal al menys quatre mesos de maduració. La combinació perfecta d'un greix de color rosat i d'una carn vermella brillant, li confereix un aroma suau i un gust dolç que convida a menjar-la tant sobre una llesca de pa torrat, en un plat amb altres embotits o en una recepta de pasta, com la que fan a Nàpols amb pèsols, per exemple.
El guanciale és un producte elaborat amb les galtes del porc on el greix és molt saborós, es frega amb sal i sucre, es recobreix de pebre en pols i altres espècies, i es deixa madurar en caves durant tres mesos. Ingredient fonamental de les salses dels plats de pasta tant coneguts com l'amatriciana o la carbonara (sense nata, sisplau) o les faves amb guanciale, és difícil de trobar fora d'Itàlia i a vegades es substituït per la pancetta, però té un sabor molt més fort i consistent.
El pernil de Sant Daniele és un altre prosciutto cru, reconegut amb una DOP des del 1970, produït només amb porcs italians de les regions del nord i el centre del país. Les cuixes que poden pesar com a màxim 12 quilos i es deixen amb el peu i tot, reben un tractament de sal marina i el microclima de San Daniele del Friuli (Friuli-Venezia Giulia) fa la resta.
Culatello di Zibello és un pernil desosat i embotit en una bufeta de porc, anomenat també il re dei salume i que només s'elabora entre els mesos d'octubre a febrer i té una curació de gairebé un any. Zibello, i els altres municipis on es produeix (Busseto, Polesine, Parmense, Soragna, Roccabianca, San Secondo, Sissa i Colorno) situats a la vora del Po i caracteritzats per hiverns freds, llargs i boirosos i estius calurosos, la qual cosa permet la lenta maduració d'aquesta delicatessen.
El speck, lleugerament fumat, és un altre pernil amb IGP, desosat i tallat en trossos grans (baffe), salat, assecat i curat durant 22 setmanes en les que perd gairebé una tercera part del seu pes original, que neix a la província de l'Alt Adige i elaboren només vint-i-nou productors. La regla bàsica que li confereix el gust que el caracteritza, "poca sal, poc fum i molt aire fresc" es combina amb la mescla de sal i espècies utilitzades: pebre, ginebró, romaní i llorer que cadascun dels elaboradors dosifica segons la seva pròpia recepta secreta. Originàriament era el que menjaven els camperols de la zona. S'han conservat documents de l'any 1200 que anomenen la seva existència. Cada primer cap de setmana del mes d'octubre se celebra una festa en el seu honor a la Val di Funes.
dimecres, 2 de setembre del 2020
OLIS BARGALLÓ-VARIETAT ARGUDELL-L'OLI DE L'EMPORDÀ
dijous, 2 de juliol del 2020
OLIS BARGALLÓ
Olis Bargalló crea un protector d'un sol ús per les seves ampolles d'oli als restaurants
diumenge, 8 de març del 2020
LA BOQUERIA 180è ANIVERSARI
Ja a principis del segle XIII, davant del Portal de la Boqueria, es documenten taules de venda de carn. Amb l'ampliació de les muralles, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, la Rambla passa a formar part de la ciutat i els venedors s'hi segueixen concentrant per vendre els seus productes a l'aire lliure.
El 1470, a petició dels pagesos s'hi instal·la una fira de porcs durant el mes de desembre malgrat els productes habituals segueixen essent els que venen les pageses de les hortes dels alrededors (San Antoni, Sant Pau, Sant Bertran).
El 1777 s'enderroca el portal i les carnisseries que s'hi havien instal·lat es traslladen a la Rambla. Entre el 1797 i el 1801 es reordena el mercat i s'emplaça a la Rambla de Sant Josep. El 1820 durant la visita de Carles IV, les carnisseries es tornen a traslladar per quedar amagades de la vista de la comitiva, el que prova el caràcter encara itinerant del mercat.
El 28 d'abril de 1827 es promulga el 1er edicte que preveu l'instal·lació d'uns calaixos de fusta permanents en torn l'església de Betlem i els pagesos i venedors paguen un lloguer per l'us dels barracons i les balances que contribueix a satisfer el cost de les obres.
A rel de les revoltes populars de 1835 es cremen diversos convents de la ciutat. El de Sant Josep situat entre els carrers del Carme, Hospital i Rambla, un cop enderrocat deixa un solar de grans dimensions on s'instal·len els paradistes del tram central de les Rambles (març 1836). En aquest mateix indret, després de la desamortització de Mendizabal, l'any 1837 es procedeix a la construcció de la plaça monumental on, uns anys més tard, s'instal·larà de manera definitiva, el mercat.
El 19 de març del 1840 la ciutat celebra amb alegria la col·locació de la primera pedra del mercat de la Boqueria. Fa 180 anys, doncs, que la Boqueria està situada en aquest punt de la Rambla, en un espai projectat per l’arquitecte Josep Mas i Vila que aviat es va haver d’ampliar amb el solar de l'antic convent de Sant Joan de Jerusalem, a la plaça Gardunya.
L'any 1911 es construeix una zona central exclusiva per la venda del peix que fins aquell moment estava situat en un dels laterals. l'any 1913 s'hi col·loca l’icònic arc modernista de l’entrada i un any més tard es cobreix amb una teulada metàl·lica.