Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SOPES I CREMES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SOPES I CREMES. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de novembre del 2020

LA SOPA DE CEBA

La ceba és una planta herbàcia biennal de la família de les liliàcies, amb un únic bulb gran, de forma ovoide o rodona que quan el talles desprèn un oli volàtil i sulfurat que produeix llagrimeig, originària de l'Asia central i una de les espècies més conreades del gènere Allium, és un dels ingredients imprescindibles a la cuina de casa.

Sofregida, bullida, escalivada o crua, es consumeix de moltes maneres i des de temps que ni se sap, de fet hi ha diverses teories sobre els seus orígens perquè hi ha autors que la situen al nord de l'Àfrica i no a l'Àsia central. El que és segur és que els sumeris en torn el 2500 ane ja la feien servir, els egipcis n'eren grans consumidors, juntament amb porros i alls i era molt apreciada per grecs i romans que li atribuien propietats medicinals. Sembla que la seva domesticació va poder començar a diversos llocs a la vegada fa més de 5000 anys.

Tot i que el pa i els cereals eren els productes més importants de l'alimentació medieval, al Llibre del Sent Soví, la ceba és entre les herbes i hortalisses, la més representada, apareix en més de vint receptes i forma part amb el julivert del bon sofregit. També la feien servir per donar gust a brous i salses.

En coneixem unes quantes varietats, n'hi ha de primerenques com la blanca francesa o la picant, sang de bou, i de tardanes com la valenciana. Les més populars són: la de Figueres, una mica morada per fora, de carn dolça i molt apreciada als que els agrada consumir-la crua, l'allargada de braguer de vaca, semblant a la vigatana però menys picant i menys vermella, la dolça semblant a la de Figueres però de color blanc i que no pica, i un llarg etcètera.

A França es clasifiquen segons el seu color: blanques, grogues, rosades o vermelles i la dolça de Cévennes (oignon doux des Cévennes) conreada des de l'Edat Mitjana té etiqueta AOC (apellation d'origine controlée) a partir del 2003.

L'escalunya (échalote) considerada per alguns com una varietat de la ceba i per altres com una espècie separada, d'un gust més fort, però no tant com l'all, es pot dividir en dos grans grups: La gris, la verdadera per alguns i més aromàtica que la marron que per altra banda és la més consumida.

La sopa de ceba tradicional és d'origen francès. El gastrònom Jaume Fàbrega en el seu llibre, Totes les sopes, ens explica que la soupe a l'oignon coneguda també com a potage parisienne, es prenia de matinada, després d'una nit de gresca. Ens en fa arribar una recepta feta amb un roux blanc (farina i mantega), llesquetes de pa, aigua o brou i cebes, esclar. Opcionalment s'hi pot afegir formatge ratllat i un ou.

Al llibre de Carlo Sechi, La cuina tradicional de l'Alguer, trobem la copatza de ceba, un dels plats, ens diu l'autor, més pobres i comuns de la cuina algueresa i que les dones de casa amanien amb una mica de fantasia per suplir la pobresa d'aquesta menja. Curiosament la feien, o la fan amb tomàquets (pomata) secs,  farina, pebre, vi blanc i la serveixen amb pa i a vegades també amb un ou.

En Pere Sans, a El petit llibre de la cuina catalana de veritat, la clasifica com a sopa amb crosta, doncs l'acaba al forn, fent servir ou batut (molt medieval) i així adquireix un aspecte daurat i torrat. Previament en Pere que ens va deixar no fa gaire i vaig tenir el plaer de conèixer, ens explica que es prepara un brou ben suculent, amb os de pernil, braó i os de moll de vedell, ceba, porro, api, tomàquet sencer, pebre negra, orenga, clau i un bon raig de vi ranci. Després en una cassola de fang fregirem ceba i cansalada, hi posarem pa i mullarem amb el brou. Passat uns tres quarts d'hora, apagarem el foc, cobrirem la superficie amb ou batut, empolsinarem amb canyella, i ben tapat esperarem a servir fins que qualli l'ou.

I ja per últim, del llibre, Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués, ens fixem i reproduim la seva senzilla recepta.

Ingredients i elaboració:

•Sofregiu 2 cebes grosses de Figueres tallades primes en una olla de terrissa (amb mantega i oli d'oliva o bé una mica de sagí). 

•Afegiu aigua fins a cobrir, saleu i ho feu bullir a foc suau durants uns quinze o vint minuts. 

•Mentretant, llesqueu el pa sec de 3 o 4 dies i poseu-lo a les escudelles. 

•Ompliu les escudelles de sopa. 

•Cobriu amb formatge ratllat i gratineu. 

Algunes variacions: 

-Podeu afegir un ou a cada escudella. 

-En lloc d'aigua hi ha qui fa servir brou de gallina.


Sopa de ceba

Igualment, al Llibre de totes maneres de potatges, anònim, i considerat el tercer gran receptari de cuina en llengua catalana, després de el Sent soví i el Llibre d'aparellar de menjar, tots tres publicats recentment als receptaris històrics de cuina catalana (7 portes) de l'editorial Barcino, ja n'hi trobem de cebades.

divendres, 18 de gener del 2019

CREMA DE NAP I XIRIVIA AMB PAPADA CUITA A BAIXA TEMPERATURA

El nap, amb col o amb fesols és molt habitual a la gastronomia valenciana, a Catalunya ha quedat relegat a una herba més de les que afegim per fer l'escudella i a alguns plats típics com el tiró amb naps de la Cerdanya i és una verdadera llàstima perquè amb aquestes plantes, una mica picants i  amargants que combinen a la perfecció amb el porc, consumides fins i tot abans de que grecs i romans milloressin les varietats silvestres, cultivades a Àsia i a Europa, es poden fer uns quants plats ben bons. La patata va desplaçar aquest aliment, bàsic durant anys a Europa malgrat supera a la solanàcia en vitamines i minerals.

La xirivia, similar a la pastanaga d'un sabor entre dolç, anisat i picant, també va ser desterrada per l'arribada de la patata. Rica en vitamines i minerals, la podem consumir en estofats, a l'amanida, la fem servir per als brous i a França , per exemple, es menja en forma de puré gratinada al forn per acompanyar carns i peixos. Al igual que el nap, no cal pelar-la doncs és a la pell on conté la majoria de nutrients beneficiosos, la podeu netejar bé amb un raspall adient per a verdures.

Per a fer la crema saltarem en una mica de mantega una ceba picada molt fineta amb un polzim de sal. Quan estigui totalment cuita hi afegirem 300 grs de naps i 300 grs de xirivies nets i tallats a daus, ho cobrirem escasament amb aigua de vichy i ho farem bullir uns 20 minuts. Tastarem de sal, triturarem i reservarem. Si voleu una crema molt fineta la podeu passar per un sedàs finet.

Per a fer la papada a baixa temperatura, la salpebrem i la posarem en una safata que pugui anar al forn, la ruixarem amb oli d'oliva, la cobrirem amb paper de forn i la tindrem tota la nit al forn a uns 60-70º de temperatura aprox. Pel matí, la destaparem i la torrarem amb el gratinador fins que la crosta quedi ben daurada.

Ingredients: una ceba, 500 grs de naps, 250 grs de xirivies, aigua de vichy, sal,  pebre, mantega, oli d'oliva, mig quilo de papada que no la farem servir tota, la podeu guardar per fer altres plats (a més a més, podeu posar altres carns i aprofitar el forn, jo hi poso un pollastre tallat i queda boníssim)




Crema de nap i xirivia

dissabte, 20 d’octubre del 2018

PORRADA-CREMA DE PORROS

El porro és una de les plantes que es conreen des de més antic, parent de cebes i alls, es poden menjar en amanida sense coure, però genealment es mengen cuits en forma de crema o puré. També es poden servir sencers i escalivats com acompanyament de plats de carn i arrebossats que són molt bons. El fem servir com a verdura de fons i brous i jo el substitueixo per la ceba en alguns sofregits que vull que quedin amb un sabor més suau. És l'ingredient principal de la vichyssoise.

Els porros eren l'ingredient que donaven nom a dues receptes molt antigues, "porros amb mel" i "porrada" que ja trobem descrita al Llibre de Sent Soví, el primer receptari de cuina escrit en català que es conserva, amb moltes més explicacions al Llibre d'Aparellar de Menjar, versionada amb llet d'ametlles o sense al Llibre de Totes les Maneres de Potatges, i al Llibre del Coch del Mestre Robert, que és una mica posterior.

Netejarem un quilo de porros, només la part blanca (la verda la podem aprofitar per fer un brou) i els posarem en aigua un parell d'hores. Els tallarem a rodelles i els sofregirem amb una mica de mantega i oli d'oliva a parts iguals. Cobrirem amb Aigua de Vichy i farem bullir fins que siguin tous. Afegirem sal i pebre blanc, triturarem ben fi (podeu passar-ho per un sedàs fi per si ha quedat algun fil) i servirem amb juliana de pernil ibèric o llavors variades.


Cuina de Can Siset a Breda, seu de Ceràmiques Terraforta

Ingredients: porro, mantega, oli d'oliva, vichy, sal, pebre blanc, pernil ibèric, llavors.

Font: del LLibre de Sent Soví, Si vols fer porrada, talla redó los porros; e quan sien tallats llavat-los bé e puis perbullit-los; e quan sien perbullits, treu-los de l'olla e puis capola-ho. E quan sia bé capolada, hajats un poc oli e molt llard de porc e un poc de carnsalada, e posats-hoa sofregir; e sofregits bé, que tot se prena en lo sofregir.E, si és bona, hajats a la darreria de bona llet d'ametles, que hi metats un poc de sucreo segons l'alt de les gents.